Les causes formals de la ruptura del pacte de govern a l’Ajuntament de Barcelona són dues: el suport del PSC y el PSOE a l’aplicació de l’article 155 i la poca sensibilitat demostrada pels socialistes catalans davant l’empresonament de la meitat del cessat govern de la Generalitat i dels dos líders de les entitats independentistes. La gravetat d’aquestes circumstàncies, tanmateix, no impedirà als Comuns participar en les eleccions autonòmiques convocades per Mariano Rajoy; complementàriament, les seves bases han considerat que fer-ho essent socis del PSC seria un inconvenient insuportable, una incomoditat fàcil d’eliminar, encara que això hagi de perjudicar el govern de la ciutat i contradigui el discurs condemnatori del frontisme tan del gust d’Ada Colau. 

Els Comuns i el PSC han salvat el seu pacte de govern durant mesos, evitant contaminar-lo amb les seves diferències respecte del dret a decidir i la col·laboració municipal en el referèndum de l'1-O. Després, va semblar que coincidien, per uns dies, en el rebuig a la DUI i al 155, fins que la intervenció de les institucions catalanes es va materialitzar per obra i gràcia de l’acord PP-PSOE-Ciutadans. Els socialistes catalans varen seguir Pedro Sánchez, convertint-se a ulls dels independentistes en general i dels sobiranistes dels Comuns en particular en còmplices d’aquesta operació de l’Estat, qualificada d’agressió a Catalunya.

Ada Colau no ha presentat cap queixa sobre el funcionament o els resultats del pacte municipal amb Jaume Collboni; s’ha limitat a fer l’estàtua política davant els nervis d’una mica més de la meitat de les seves bases pels efectes colaterals del exercici de les responsabilitats de govern. Fins a la convocatòria de les eleccions del 21D, el debat intern s’havia sabut contenir sense massa dificultat. La causalitat i la casualitat, a voltes són difícils de destriar en política. 

Colau no abandonarà la seva equidistància entre els dos blocs enfrontats a Catalunya; aquesta és la clau de volta del seu discurs

La perspectiva d’aquests comicis, amb unes enquestes decebedores que auguren un creixement mínim pels Comuns, per sota del que atribueixen al PSC (mentre alguns dels seus alcaldes estripen el carnet per culpa del 155), i la intensificació de la campanya de demonització dels socialistes catalans per part de l’independentisme han acabat per convèncer els dirigents de Catalunya en Comú de l’exigència de trencar amb els seus socis, de pressa i corrents.

Colau no abandonarà la seva equidistància entre els dos blocs enfrontats a Catalunya; aquesta és la clau de volta del seu discurs i malgrat haver quedat compromès per la decisió de les seves bases, el mantindrà, atesa la seva intuïció de que en aquest espai del sobiranisme no independentista d’esquerres, abans denominat catalanisme polític de progrés, hi ha, expectant, el mig milió de vots necessaris per triomfar electoralment. Senzillament, amb la seva maniobra, assenyalant al PSC com un més dels integrants del pèrfid front espanyolista, barrejat amb PP i Ciutadans, pretén inhabilitar-lo com un possible rival de futur en aquest àmbit electoral, no fa tant, domini exclusiu dels socialistes catalans.

Tot apunta, escoltats els primers mea culpa d’alguns dirigents d’ERC i Pdecat, que l’etapa del referèndum i la DUI unilaterals és a punt de passar a la història. Al seu lloc, brillarà com a evident, inevitable i lògica la reivindicació d’un referèndum pactat i legal, fins fa ben poc una dèria de mals catalans i pitjors demòcrates, segons el moviment independentista. En aquesta nova fase, les diferències en matèria nacional entre Comuns y PSC es reduiran manifestament, per poc que Miquel Iceta es mogui cap a posicions identificables encara pel seu partit i els seus votants. Colau i Xavier Domènech aspiren a consolidar-se en aquest espai abans no sigui massa tard. L’escassa fidelització del seu vot, segons els experts, és una amenaça a curt termini. El govern de Barcelona pot esperar fins el proper mandat.