Ara que bona part dels protagonistes del procés sobiranista es troben encausats per diversos i variats presumptes delictes, independentment de com avancin els processos judicials són evidents dues coses: primera, judicialment no es resoldrà el conflicte i segona, judicialment no es respondrà del profund greuge polític que han causat en la societat catalana els líders del procés, ja que només respondran, com correspon a un estat democràtic,  per presumptes accions tipificades al codi penal.

Sortosament, els jutges actuen, persegueixen i sancionen, amb més o menys encert, la comissió de conductes delictives, no d’actituds ni conductes polítiques. La responsabilitat política és cosa de cadascú.

I en el marc polític hi ha dues responsabilitats que algun dia els líders processistes hauran de respondre. Ells i només ells, hauran d’explicar davant del poble perquè han fet el què han fet

La primera responsabilitat per la que haurien de respondre ha estat per situar el seu objectiu polític, la independència, en un pla superior al de la conservació de la unitat civil, per damunt de ser “un sol poble”. Han trencat, deliberadament i sabent-ho, la convivència del nostre país, creant una fractura de la que trigarem com a mínim una generació a cicatritzar completament. El preu que estan disposats a pagar per la independència és precisament deixar de ser un sol país per esdevenir dues comunitats enfrontades, o pitjor encara, vivint d’esquena una de l’altre. I, això, és un model de convivència?

Han faltat greument a la lliçó d’història que ens va ensenyar el segle XX: «que mai, en cap cas, i sota cap concepte, s’ha de posar per sobre de les persones a la ideologia», sempre les persones han d’estar per damunt, ja que els mateix segle XX ens demostra que totes les idees, sobre el paper poden ser bones i seduir-te, però la seva aplicació pot arribar a ser tremendament nefasta i violenta. I aquesta tradició violenta només s’ha aconseguit trencar primant a les persones davant dels discursos i situant en el mateix pla, la fi, i els mitjans per aconseguir la fi.

Ara ja no val, a aquestes alçades de la pel·lícula, que reconegui el Sr. Tardà que calia ampliar la base social, això ja ho sabien des del 9-N de 2014.

Si per alguna cosa va servir el procés participatiu del 9N va ser per verificar empíricament que per assolir un objectiu tant alt com la independència, dos milions de persones eren insuficients quan el demos és de set i mig.

Tot i sabent-ho, no només van seguir endavant, sinó que van prémer l’accelerador i han acabat amb la revolució dels somriures per entrar de ple en una ofensiva verbal de llenguatge semi-bèl·lic que ha espantat a moltes catalanes i catalans.

I la segona de les greus responsabilitats polítiques que els líders processistes hauran de respondre, ells i només ells, és d’haver despertat alimentat i engrandit el nacionalisme espanyol. I no només a Catalunya, sinó arreu d’Espanya. Avui el nacionalisme espanyol es troba més arrelat i desacomplexat que mai.

La mediocritat i la irresponsabilitat no són delictes (sortosament), però tots tenim memòria

L’independentisme ha fet petit en la nostra societat el catalanisme polític, mentre en canvi ha alimentat els aspectes més rancis de la societat espanyola, el seu fervor patri, les seves essències, el discurs fàcil, etc.

El nacionalisme català ha aconseguit fer emergir la seva pròpia antítesi i sobre un demos sis vegades més gran, o sigui ha facilitat la construcció d’un mur cultural que farà impossible el seu objectiu estratègic de la independència. Cap independentista, dels debò, sortirà a dir-los “cul d’olla”? A dir-los que gràcies a ells, l’amenaça del ranci nacionalisme espanyol, i de la ultradreta espanyola avui és més real que mai?

Ningú serà jutjat per aquestes dues responsabilitats, i serà encertat no fer-ho, la mediocritat i la irresponsabilitat no són delictes (sortosament), però tots tenim memòria, i recordarem tots aquests líders i totes aquestes dates històriques a les pàgines de la vergonya de la insentatesa i de la fractura social.

A més dels presumptes delictes que es troben als jutjats, un altre dia ja parlarem de les causes judicials, estem davant de dues responsabilitats estrictament polítiques, i és davant la ciutadania que han de respondre. Espero i desitjo que algun dia algú tingui el coratge de demanar perdó al poble en comptes de la covardia de fugir del demos.