La convocatòria autonòmica feta per Mariano Rajoy, atribuint-se les competències del president del govern català cessat per obra i gràcia del 155, han provocat des del primer moment una evident contradicció en els partits contraris a la intervenció però disposats a acceptar la legalitat de les urnes posades a l’empara d’aquest nefast article constitucional. Anar a les eleccions és assumir l’aplicació del 155, es miri com es miri, i ara, amb el govern legítim de la Generalitat a la presó, és planteja un dubte més cruel, es pot anar a les eleccions en aquestes circumstàncies?.

La decisió de l’Audiència Nacional complica la justificació de la concurrència electoral, malgrat s’al·legui l’alliberament dels detinguts i la recuperació de l’autogovern, dos objectius que no passen pel Parlament de Catalunya sinó pel Tribunal Suprem i el govern central, respectivament. Segurament hi ha raons de dignitat i coherència per rebutjar la convocatòria però també d’eficàcia. Si la prioritat és aconseguir la llibertat del govern de la Generalitat cessat i empresonat, tal vegada unes eleccions no siguin l’instrument més operatiu de fer-ho; menys encara si la convocatòria es planteja com una reafirmació de la república fallida, el que implicarà simplement la renovació del 155 i potser nous detinguts.

Un boicot a la convocatòria electoral per part de les forces anti 155, els independentistes i Catalunya en Comú, semblaria més comprensible pels mateixos electors indignats amb la situació i pels observadors internacionals que així s’adonarien més nítidament de l’excepcionalitat del que esta passant. Una vaga electoral d’uns partits que representen clarament a una majoria de catalans, negant la legitimitat i la representació del nou parlament, reclamant l’ajornament de  la convocatòria fins que no es donin les circumstàncies de normalitat política i social avui violades, s’intueix un punt de partida més potent per forçar la sortida dels empresonats. Jugar amb l’aparença de normalitat que implica acudir a les urnes és fer un favor al mateix estat que es pretén combatre que podrà presentar aquesta normalitat fictícia com la prova de l’èxit en el restabliment de la legalitat, la pau i l’ordre.

L'interrogant és clamorós: l'acceptació implícita del 155 al presentar-se a les eleccions ajudarà o perjudicarà a la campanya per l'alliberament del govern empresonat?

Ara bé, si del que es tracta és de guanyar les eleccions, és una altra cosa. Aleshores sí, no hi ha millor cartell electoral que el dels governants presos ni argument més convincent per repetir un Junts per la Llibertat o per la República, obviant les distàncies polítiques i personals sorgides en les darreres setmanes. Ni campanya més fàcil per estalviar-se les recriminacions pels errors comesos que un front contra l’estat agressor; qualsevol critica serà ofegada amb la senzilla maniobra de presentar al crític com un col·laboracionista amb aquest estat o desqualificada per ser formulada per un suposat enemic de Catalunya.

L’interrogant és clamorós: l’acceptació implícita del 155 al presentar-se a les eleccions ajudarà o perjudicarà a la campanya per l’alliberament del govern empresonat?