Aquest 23 d'octubre es compleixen 40 anys del retorn de Josep Tarradellas a Barcelona com a president de la Generalitat i el seu famós discurs des del Palau de la Generalitat quan es va dirigir al poble català i els va dir: “Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí!”. Un aniversari que coincideix, ironies de la destí, amb l'anul·lació de l'autonomia catalana i la presa del seu control per part del Govern central que dirigeix Mariano Rajoy.

Va ser un dels episodis més importants de la Transició, que va tenir lloc abans fins i tot que els espanyols poguéssim gaudir de la Constitució que avui s'esgrimeix des de la Moncloa. Adolfo Suárez i el seu consell de ministres, en una reunió extraordinària el 29 de setembre de 1977, van aprovar el decret que restituïa la Generalitat catalana. I el 18 d'octubre, amb un altre decret-llei, es triava a Josep Tarradellas com a president de la històrica institució. Un retorn que no s'entenia sense la celebració de la Diada de l'11 de setembre d'aquell any on, ja amb el dictador mort, els catalans es van tirar al carrer per reclamar el retorn del seu president.

Perquè Tarradellas ja portava 23 anys en el càrrec el dia que va sortir a la balconada de Sant Jordi. Aquell jove de 15 anys que atenia en un comerç de Barcelona a principis del segle XX es va conrear amb velocitat i va entrar en la política amb força. Va estar en tots costats: fundador d'ERC, diputat en Corts i el Parlament, empresonat per la Revolució de 1934 i va ser impulsor d'una llei de l'avortament progressista que es va avançar gairebé un segle al seu temps. I va ser president de la Generalitat en l'exili des de 1954.

Amb semblant bagatge, Tarradellas ja estava de tornada de tot en els anys 80. El seu càrrec de president va arribar a la seva fi tres anys després del seu “Ja sóc aquí!” per cedir-li-ho a Jordi Pujol, qui el 1980 va aconseguir la primera de les set victòries electorals que el van mantenir durant 23 anys al capdavant de la Generalitat. Però des del primer moment, Tarradellas va captar el pensament polític de Pujol i el futur que li podia esperar a Catalunya amb la seva estratègia. Una profecia autocomplerta en el 40 aniversari del seu retorn.

La premonició de Tarradellas va ser escrita un 26 de març de 1981, en forma de carta privada al llavors director de La Vanguardia, Horacio Sáenz Guerrero. Una missiva que estaria oculta donada “la delicada situació política que travessa el país”, amb un intent de cop d'estat molt recent, fins al 16 d'abril, quan el diari va decidir publicar-la “ja que el tema està al carrer”.

Tarradellas començava la seva carta recordant el moment en què el Govern li va encarregar donar trasllat del càrrec de president de la Generalitat a Pujol, quan va proposar acomiadar-se amb un discurs en el qual acabarà dient Visca Espanya, Visca Catalunya, “però amb gran sorpresa per la meva banda no va ser acceptada”, perquè Pujol “solament volia tenir present a Catalunya, però per a mi això era inacceptable: eren tots dos pobles els que havia d'anar units en els seus anhels comuns”.

“Vaig manifestar que s'havia trencat una etapa que havia començat amb esplendor, confiança i il·lusió el 24 d'octubre de 1977, i que tenia el pressentiment que anava a iniciar-se una altra que ens conduiria a la ruptura dels vincles de comprensió, bon enteniment i acords constants que durant el mandat havien existit entre Catalunya i el Govern d'Espanya", vaticinava Tarradellas.

Una carta en la qual parlava de la polarització del poble català: “Era inevitable la ruptura de la unitat del nostre poble. Aquesta unitat es va produir des del primer dia que vaig arribar i es va mantenir fins a l'últim moment del meu mandat”. I afegia: “És desolador que avui la megalomania i l'ambició personal d'alguns, ens hagin conduït a l'estat lamentable en què ens trobem i que el nostre poble hagi perdut, de moment, la il·lusió i la confiança en el seu futur. Com és possible que Catalunya hagi caigut novament per enfonsar-se a poc a poc en una situació dolorosa, com la qual està començant a produir-se?”. 

I un avançament d'un discurs que s'ha sentit fins als últims moments: “Veiem que els seus responsables estan utilitzant un truc molt conegut i molt desacreditat, és a dir, el de convertir-se en el perseguit, en la víctima; així hem pogut llegir en certes declaracions que Espanya ens persegueix, ens boicoteja, ens retalla l'Estatut, ens menysprea, es deixa portar per antipaties cap a nosaltres, que els sap greu i es penedeixen d'haver reconegut els nostres drets...” 

Una carta que va rescatar de l'oblit el president Ad Meritum i fundador d'ELPLURAL.COM, Enric Sopena, el 30 de setembre, just un dia abans del referèndum de l'1-O que ens ha portat fins a aquí: “Hem vist com Jordi Pujol i els seus s'han forrat a costa de Catalunya per reclamar a continuació la independència i llançar exabruptes contra la resta del país que fan seus l'actual Govern compost per partits que aporten discrepància i tensió”.

Sopena feia seves les paraules de Tarradellas, qui assenyalava que “tot el que ara ens separa, perquè el nostre país és massa petit perquè menyspreï a cap dels seus fills i bastant gran perquè hi capiguem tots”. I desitjava que “tant de bo les seves paraules arribin a les oïdes interessades a resoldre les diferències i s'estengui com l'oli la sensatesa i la solidaritat”. Per desgràcia, no sembla que s'hagi complert en cap dels dos bàndols.