Marta Rovira, secretaria general d’ERC, ha acabat per dir en públic allò que fa dies circulava en veu baixa entre els que estan en el secret de les coses: el Procés va acabar en res per l’amenaça del govern de Madrid de desplegar l’Exèrcit a Catalunya. L’autocrítica, doncs, és un luxe innecessari, atesa l’existència d’una causa major que ho explica tot. La prudència del govern cessat hauria evitat els temuts morts al carrer; res, doncs, de manca de preparació de les estructures d’estat, res de castells a l’aire sobre la mitja Europa que estava disposada a abraçar la nova república germana de Catalunya, res de DUI falsa i proclamació virtual. Algú li va dir a Rovira que algú li havia dit des de Madrid que tot això acabaria molt malament si no ho aturaven tot en sec i ella ho ha revelat per resoldre tots els dubtes i combatre el desencís de molts independentistes. Ara ja pot començar la campanya electoral.

Les eleccions del 155 s’han imposat fàcilment entre els partits independentistes; a la resta de candidatures també, però te menys mèrit, estaven delerosos d’anar a les urnes i acabar amb una legislatura perduda, excepte per la consolidació del moviment sobiranista. Les denuncies sobre la seva il·legitimitat han anat baixant de to a mida que s’imposava el temor a deslegitimar a la vegada, amb tanta crítica, els resultats, el Parlament que en sortirà i el president que s’haurà d’elegir.

I també perquè s’acostava el dia de tancar les candidatures, un tràmit que ERC, CUP i Pdecat han fet sense escoltar els 400.000 signats d’una crida a favor de la candidatura unitària, ni, en el cas de Puigdemont, als 55.000 ciutadans disposats a formar una agrupació d’electors transversals del sobiranisme amb ell al capdavant. El seu Junts per Catalunya és simplement una nova denominació electoral del Pdecat per salvar els mobles, casi en sentit literal, malgrat els nous líders no figurin a la llista. Arribats a l’hora de la veritat, els interessos dels partits s’han imposat a la lògica popular de la unitat, siguin aquests interessos els de l’estricta supervivència o els de l’ambició de la presidència.

Tots els partits han assumit sense massa resistència la anormalitat democràtica implícita en el fet que els candidats més rellevants a la presidència estiguin a la presó o refugiats a Brussel·les i que la convocatòria hagi estat signada pel president del Govern espanyol i president de la Generalitat, Mariano Rajoy. El mateix Carles Puigdemont, que no ha reconegut el seu cessament, es presenta per recuperar la presidència, que, segons les previsions de Junqueras, podria recaure al final en Marta Rovira. Ella, per la seva banda, ja ha elucubrat sobre una hipòtesis molt inspiradora: el nou govern de la Generalitat podria tenir una doble seu a Barcelona i Brussel·les. Tot i que no ha parlat de bicefàlia, està vist que la innovació continuarà, també a la propera temporada política.

L'acusació de Marta Rovira respecte a una eventual presidisposició del govern central a desplegar les forces armades en cas d'haver-se proclamat la república és de gravetat extrema

L’acusació de Marta Rovira respecte a una eventual predisposició del govern central a desplegar les forces armades en cas d’haver-se proclamat la república és de gravetat extrema i no hauria de quedar en una especulació com tantes d’altres. Se suposa que d’aquesta primera declaració periodística en seguirà una interpel·lació al Congrés dels Diputats i que ben aviat tindrem un desmentit formal del Ministeri de Defensa o la confirmació dels plans militars, donant a conèixer les ordres corresponents al moviment de tropes.

Si Rovira, o qui li ho va dir a Rovira, té raó, el govern de Rajoy ha de donar explicacions detallades sobre els objectius d’aquesta mobilització, que hauria suposat una utilització de la força i una hipotètica violència clarament desmesurada i alarmant. Una acusació com la formulada per la secretaria general d’ERC no pot ser despatxada al·legant que es tracta d’una nova mentida dels independentistes, per moltes sospites que hi hagin d’haver-ne dit més d’una. Pel contrari, de comprovar-se que tot plegat és una nova aportació creativa a l’escenari de confusió existent a Catalunya, si és una simple excusa per estalviar-se l’autocrítica, la dirigent republicana hauria d’assumir la seva responsabilitat.

El tancament de candidatures deixa una panorama electoral molt complex. Les forces independentistes es confrontaran intentant fer-se poca sang, fugint de recrear els seus recents desencontres polítics i personals, i així poder sumar el resultat de JxS. Ciutadans i PP pretendran arrossegar al PSC i els seus nous socis demòcrata cristians (un compromís històric de volada casolana) al cor del front constitucionalista, buscant una aliança per a un govern alternatiu presidit per Inés Arrimades; Miquel Iceta s’hi resistirà amb la seva habilitat innegable. Y Catalunya en Comú insistirà en subratllar els perills de l’existència de dos blocs suposadament homogenis (explicitant especialment l’alineació del PSC amb PP) per donar valor a la seva equidistància i mantenir viva l’esperança d’un govern format des la lògica d’esquerres. La CUP farà de CUP.

La gran incògnita que queda per desvetllar és la dels programes. Saber si l’autocrítica incipient en les files independentistes es traduirà en un canvi rellevant en l’estratègia seguida fins ara, enterrant la via exprés i la unilateralitat del procés, bàsicament. Però també cal comprovar les novetats en els programes de la resta de candidatures dites unionistes, malgrat algunes ho siguin molt poc. De fet, potser el primer pas per entrar en una dinàmica oberta de pactes seria que els unionistes es desmarquessin dels unitaristes.

Tot seria començar. Tanmateix, de seguir essent pel PP la unicitat d’Espanya un precepte sagrat, el marge de maniobra serà inexistent; si per a Ciutadans la legalitat condiciona la negociació política, no caldrà que les converses comencin; de no convertir els socialistes catalans la reforma de la Constitució en una proposta concreta de reconeixement nacional per Catalunya, avalada pel PSOE, tot seguirà igual; i si els Comuns no assumeixen que el referèndum pactat només és viable si s’empara en una modificació constitucional o un canvi de criteri del Tribunal Constitucional, tornarem a donar voltes en cercle. No tot depèn dels independentistes.